Apunts teòrics

HISTÒRIA SOCIAL: panorama històric del conflicte de llengües al País Valencià. 

En aquest període apareix el que coneguem com a Decadència. Aquest terme fou encunyat per designar l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de Renaixença, període durant el qual la llengua  recupera els usos cultes. 

En la primera meitat del segle XVI apareix el desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la Corona d´Aragó i hi ha una pèrdua de poder.   
                              
Amb l´expulsió dels moriscos (XVI) fa que València perda un terç de la població i siga repoblada per castellans. Les editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè hi havia més demanda. El llatí continuava essent considerat llengua culta i per aquesta aquesta situació es provocà la pèrdua de la consciència lingüística i la confiança envers la pròpia llengua. I el castellà prenia l’ús públic, mentre que el català es reduïa a l´ àmbit privat i entre classes populars.

Van entrar molts castellanismes en el lèxic. El català es va dialectalitzar molt més i paregueren els noms de “ llengua mallorquina”, “llengua catalana” i “llengua valenciana” per primer cop. En la Guerra de Successió a la corona d´Espanya (1704-1714) els territoris de l´antiga corona d´Aragó prengueren partit a favor de l´arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es perden Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies. El català va ser exclòs de la legislació i de l´Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la documentació notarial i de comerç. 

Espanya esdevenia un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s'instal.laren a les terres catalanoparlants. Aquestos catalanoparlants de l’època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el quals s’expressaven col·loquialment en català i empraven el castellà en situacions de projecció pública. 

Aquesta pauta diglòssica arribarà a estar tan arrelada en els parlants que, a final del segle XIX i, fins i tot en el XX, obstaculitzarà el redreçament dels usos cultes de la llengua. Amb tot hi hagué erudits que estaven preocupats per la situació del català i en cantaven les excel·lències com a llengua. Van escriure estudis d’ortografia, diccionaris... en català. 

Com sabem la Renaixença va ser un moviment de recuperació de la nostra llengua i literatura catalana, la qual cosa va prendre consciència progressiva de la identitat llengua – pàtria. Entre 1833, data de publicació de L’oda La Pàtria i 1877, foren premiats Verdaguer Guimerà en els Jocs Florals, durant el qual es restaura la llengua, la literatura i com no, la cultura catalana. 

Així doncs, es passa de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle (castellanització a la vida social, premsa, ciència, ensenyament i la llengua catalana a la vida privada, la poesia, la cançó, els acudits...) al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta: el català entrà en la poesia d´autor, el teatre, la novel·la, la vida pública, etc. 
  
En acabar el segle XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:

• S’havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors. 
• S´havia recuperat la literatura culta.
• S’havia iniciat l’elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del català. 

NORMATIVITZACIÓ I NORMALITZACIÓ

L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que es basaria en: 

• Voluntat política: els governants que tinguen un caire democràtic i tolerant veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i per tant, hauran de tenir una voluntat clara de defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús a les lleis i normes que els protegiran. 
• Normativització: és important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc. Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació, la literatura, i la cultura en general. 
• Estandardització: el registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals, i tots els parlants s’hi veuen identificats. 
• Política lingüística: un procés de normalització necessita una política lingüística. El govern crearà una direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a cap. 

En el segle XX s’inicia el procés de normativització. Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització, procés que en altres llengües s´havia produït als segles XVII i XVIII:

La llengua catalana ja presenta una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d’estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortogràfiques del segle XIX. 

El Noucentisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramàtica i lèxica. 

El suport polític i de l´Institut d´Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català. 

La tasca normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica que dominava a les darreries del segle XIX i principis del XX. Aquest, junt els seus col·laboradors de la Secció Filològica de l´ IEC van redactar :

• Les Normes ortogràfiques, 1913. Basades, principalment,en criteris fonèticodialectals i etimològics. 
• La Gramàtica, 1918.
• Les converses filològiques, 1919-28 (articles de divulgació).
• El Diccionari general, 1932. 
• Amb l’obra de Fabra el català es va dotar d’una normativa unificada, que tenia en compte el catalpa antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.                                                                     

Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia. 

LES NORMES DE CASTELLÓ DE 1932

En certa manera, les normes troben un compromís, en el sentit que respecten en essència l'estil i les normes ideades per Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans, però permeten l'ús d'idiosincràsies valencianes. És important destacar que no són unes normes ortogràfiques completes; són simplement una guia. De fet, la situació del valencià estàndard actual segueix esta guia aproximadament, però és important tindre palés també que algunes coses que es consideren no ortogràfiques hui en dia (com, per exemple, atre per altre) es permetien a les Bases de Castelló originals. De manera inversa, alguns mots acceptats per l'AVL actualment, no estan en l'esperit de les Normes.

Al començament del segle XX, existien dos corrents d'escriptors en valencià. Uns, de caràcter popular, que escrivien amb una ortografia basada en el castellà. Altres, del moviment de la Renaixença valenciana, que escrivien amb una ortografia massa arcaïtzant. Vora 1930, un grup d'escriptors joves promogueren, en la revista Taula de Lletres Valencianes, una campanya per tal de fer unes normes unitàries.

L'any 1930 fou especialment significatiu per l'elevat nombre d'iniciatives en favor del valencià, com ara l'aparició del llibre de Lluís Revest La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu. La dimissió del dictador Primo de Rivera suscità al País Valencià i a tot Espanya el naixement d'unes expectatives de canvi polític i cultural que possibilitaven un major ús de la llengua a tots els nivells. És en aquest context que el juliol de 1930 la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, publicà l'editorial «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes», que considerem l'iniciador de l'etapa final del procés de codificació idiomàtica al País Valencià.                                                               
El propòsit era, com afirma el manifest, «l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del capritx personal les formes gràfiques del valencià», és a dir, que els escriptors valencians adoptaren unes solucions ortogràfiques consensuades. 
«Per a arribar a la unificació ortogràfica no veiem més que un camí. No és el de les autoritats, que ja està vist que ningú reconeix, ni el de la imposició, sinó el de l'acord», proclamaven amb fermesa. 

Esta idea va guanyar adeptes, i va ser la Societat Castellonenca de Cultura la que les va impulsar.

En desembre de 1932, els principals escriptors i entitats culturals valencians del moment aplegaren a un acord de bases, que es coneix com a Normes de Castelló. Entre els escriptors signants de l’acord estava el pare Lluís Fullana Mira i, entre les institucions, a més de la Societat Castellonenca de Cultura, d’altres com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana.

Els gramàtics Carles Salvador i Josep Giner, escriptors com Lluís Revest i Corzo i, posteriorment, lingüistes com Manuel Sanchis i Guarner i Enric Valor les donaren a conèixer i desenvoluparen ortografies i gramàtiques a partir de les Normes.

Tot i aquesta unanimitat, la decisió provocà certes reticències entre els autors castellonencs, que ja empraven les normes de l’Institut d’Estudis Catalans i veien com un pas enrere l’adopció de dues normatives per a la mateixa llengua. En tot cas, l’esperit de consens i la voluntat d’arribar a un acord s’imposaren per damunt de qualsevol altra consideració.

Posteriorment, durant el franquisme, certs sectors valencians entre els quals destacà Lo Rat Penat es desmarcaren de l’acord, cosa que creà el conflicte lingüístic valencià. S’arriba a dir que el mateix Lluís Fullana Mira es retractà d’haver signat les normes. Tanmateix entre els escriptors valencians, l’ús de qualsevol normativa que no fóra unitària amb la resta del domini lingüístic ha estat testimonial.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és hui en dia l’actual valedora d’estes normes i pretén seguir aquest esperit conciliador, com es destacà en la seua declaració institucional als 70 anys de les Normes de Castelló.


BILINGÜISME, DIGLÒSSIA I SUSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: Recuperacions en l’àmbit escolar.


El monolingüisme és l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. 
Aquesta situació és clarament excepcional,si tenim en compte que les 6.000 llengües que es parlen al món estan repartides en uns dos-cents estats. 

Podem afirmar,doncs, que el monolingüisme és una situació estranya, és l’excepció i la norma general és el plurilingüisme. El concepte de llengües en contacte va ser difós l´anys 1953 per Uriel Weinreich per designar la relació que dues llengües mantenen en el si de llurs comunitats. D´una banda, el coneixement d’altres llengües, a més de la pròpia, possibilitats de comunicació entre els pobles. D’altra, com no hi ha estats al món com llengües, la situació més habitual és que dins d’un mateix estat convisquen diverses llengües. 

El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual y el monolingüisme social es produeix quan en context d´una determinada societat s´usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.

Entenem per Bilingüisme el cas més simple de plurilingüisme aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues. Aquesta definició tan àmplia ha provocat que aquest terme s’hala aplicat a situacions totalment diferents i que no sempre tenen relació amb la sociolingüística ( disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua).

S’ha parlat de diferents classes de bilingüisme:    

• Bilingüisme individual
• Bilingüisme territorial
• Bilingüisme social

El bilingüisme individual o capacitat d’una persona d’emprar dues llengües. Ens referim, per tant, a la menor expressió de poliglotisme. S’engloben ací situacions extremadament variades d´acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents. Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com: 

• Segons el grau d´us de la llengua: passiu ( l´entén però no la parla o no vol parlar) i actiu ( l´entén i també la parla). També es pot tenir present l´us escrit de la llengua i ens en resultaria una diversitat de situacions molt complexa. 

• Segons el gran de domini de les llengües: simètric si totes es coneixen igual i asimètric, de alguna es domina més que les altres. En aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si analitzem factors com ús oral/escrit, registres lingüístics, àmbits d´ús...
• Segons la motivació psicològica: instrumental ( per motius laborals o econòmics, com pot ser l’aprenentatge de l’anglès al món actual) i integratiu ( per exemple, els immigrants).

Si parlem de Bilingüisme Social, es tracta, de situacions on el bilingüisme individual ( el poliglotisme dels individus) afecta col·lectius sencers que formen grups socials.   

S´usen dues llengües ( una de pròpia i una altra pròpia d´un altre grup) que alternen segons unes normes d´us establertes que no n’organitzen les funcions.  També  en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a factors com el grau d’extensió de la bilingüització, l´estabilitat de la situació o la jerarquització funcionals de les llengües.

Finalment, el Bilingüisme territorial, és aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia. Per exemple, a Bèlgica, amb una zona on es parla neerlandés (Flandes) i una altra de francòfona (Valònia). Al País Valencìa, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres catalanoparlants. 

Com hem pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a “situacions en què s’usen dues llengües” i prou. Per això, els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics     

• Diglòssia.
• Conflicte lingüístic.
• Procés de substitució. 
• Diglòssia.

El concepte de diglòssia, de Ferguson (1959), parteix de l’estudi d’una situació en què coexisteixen dues varietats d’una mateixa llengua i ho fa partint de l’anàlisi de casos com el de l’àrab i el grec, llengües que, com és sabut, han posseït o posseeixen encara una varietat literària de la llengua, molt allunyada de la varietat oral. 

Pel que fa a d´altres aplicacions de la designació de diglòssia, cal recordar a Fishman (1971) on planteja aquesta designació per unes altres realitzades de coexistència de llengües diferents en un mateix territori.                                                                               

La diglòssia seria segons Fishman aquella en què una llengua ocupa els àmbits formals i l’altra, els àmbits informals. També descriu diferents situacions possibles tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competència individual dels parlants envers les dues llengües coexistents; i així descriu les quatre situacions següents:

Situació de diglòssia i bilingüisme. És el cas d’aquelles societats els membres de la qual són capaços d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes.

Situació de diglòssia sense bilingüisme. És el cas d’aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe. 

Situació de bilingüisme sense diglòssia. És el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia (aprendre anglès).
Situació sense diglòssia  i sense bilingüisme. Seria la situació de comunitats monolingües o estats monolingües. 

En el nostre context de territoris de parla catalana, va ser Rafael L Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia. Des de llavors es va deixar de considerar com a bilingüe la comunitat lingüística catalana i es va passar a identificar com a diglòssia. Però al pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes:

1r. La diglòssia estableix una estricta diferenciació entre les varietats de les llengües però en la nostra comunitat lingüística observem que la llengua A (el castellà) també ha passat a usar-se àmpliament en els contextos informals. 

2n. La diglòssia es manifesta com una situació estable i entre nosaltres la situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.

3r. Molts consideren que l’arrel del problema es trobava en la falta de prestigi. Però si s’observa la situació de llengües prestigioses, com el castellà a Puerto Rico, s’arriba a la conclusió que tampoc és correcte aquest plantejament. 
Substitució lingüística.

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta per tant d´una situació dinàmica i inestable. 
Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori. La substitució lingüística es desenvolupa en un procés amb diverses etapes.

La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d´ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició. Aquesta implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació normal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística. 

El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

• Augmentar el nombre de parlants.
• Augmentar la freqüència d´ús de la llengua.
• Ocupar tots els àmbits d´ús de la llengua.
• Unes normes d´ús favorables a la llengua dominada. 

MODELS D´EDUCACIÓ PLURILINGÜE. Programes d’educació bilingüe i plurilingüe.

Abans d’explicar els models d’educació plurilingüe hem de tindre uns conceptes previs molt importants. Com per exemple: Llengua oficial i cooficial, drets i deures lingüístics, llengua pròpia, llengua primera, llengua vehicular...

Llengua oficial. La llengua o idioma oficial d´un país és l´idioma que s'adopta com a pròpia i preferent en les negociacions entre el govern i el poble o entre aquell país i altres. És la llengua de cada institució i normalment respon a la llengua històrica de la zona. 

Llengua cooficial: llengua oficial en un territori juntament amb una altra o altres. 

Drets i deures lingüístics. Llibertats i obligacions establides per llei.

Llengua pròpia. És un terme jurídic que apareix en diversos Estatuts d´Autonomia com a sinònima de llengua històrica, vernacla o tradicional d´un territori.

Llengua primera. Llengua familiar, llengua materna, llengua mare, L1.

RESUM DE LES IMPLICACIONS DE L’ORDENAMENT JURÍDIC EN EL SISTEMA EDUCATIU VALENCIÀ. 

1. El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. 
2. L’aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu valencià. 
3. Han d´assolir un domini igual de les dues llengües oficials en acabar l’escolaritat obligatòria.
4. El sistema educatiu ha d’estendre l´ús del valencià com a llengua d’instrucció. 
5. Tot el professorat ha de conéixer les dues llengües.
6.  L’administració educativa ha de garantir la disponibilitat de professorat competent suficient perquè cada centre puga impartir el projecte educatiu que haja determinant.

MODELS

DENOMINACIÓ	DESTINATARIS	OBJECTIUS	ORGANITZACIÓ
Model compensatori	Usuaris d´una L2 minoritzada.	Compensar les mancances lingüístiques dels aprenents en la llengua prestigiada.	La llengua materna s'estudia en els nivells inicials, però després deixa d'utilitzar-se com a llengua d´instrucció. La L1 és usada per a ajudar l´alumnat a conéixer la L2, més que no pas per a ensenyar continguts. Quan l´aprenent és competent en la L2, abandona el model i s'integra dins dels programes regulars en L1.
Model de manteniment	Usuaris d´una L2 minoritzada.	Mantenir i desenvolupar la llengua i la cultura minoritzades.	Els aprenets solen començar l'ensenyament utilitzant la L1 com a vehicle d´instrucció i a poc a poc van incorporant la L2 en l'ensenyament de continguts escolars.
Model d’enriquiment	Usaris de les  dues llengües en contacte.	Desplegar la competència comunicativa plena en totes dues llengües.	Les dues llengües són vehicles d'instrucció i hom mira de fer-ne una distribució equitativa al llarg de les diferents etapes educatives.
Model de recuperació plena	Parlants de les dos comunitats lingüístiques.	Invertir la situació de substitució lingüística de la llengua minoritzada.	La L2 minoritzada és l´única llengua vehicular a l´àmbit educatiu, mentre que la L1 esdevè una mera matèria d'estudi.

ELS PROGRAMES D’EDUCACIÓ BILINGÜE AL TERRITORI VALENCIÀ (PEB)
La característica fonamental PEB consisteix en el fet d’estar dissenyat per a tota la comunitat i no solament per als parlants de la llengua minoritzada. 

El seu objectiu principal és que tots els membres, qualsevol que siga la llengua materna, assolisquen un domini efectiu de totes dos llengües, sense perjudici de l´aprenentatge d'una llengua estrangera. Un programa d´educació bilingüe és, un patró didacticoorganitzatiu que intenta adaptar-se al conjunt de variables que conformen una situació educativa general. 

Classificació    

• Atenent al territori.
• Atenent a la llengua base d’aprenentatge.
• Atenent a la llengua habitual de l´alumnat.

Territori lingüístic:
Programa d´Ensenyament en Valencià (PEV).

En les poblacions de predomini lingüístic valencià, els centres amb un nombre d´alumnes majoritàriament valencianoparlants podran adoptar, quan les condicions sociolingüístiques del context ho permeten. El program d´Ensenyament en Valencià, que comportarà l´ús del valencià com a llengua base d´aprenentatge en tot el tram de l´Educació Intantil i Primària. 

L´idioma que s´utilitza desde l´inici de l´escolarització és el valencià, amb una introducció del castellà, a nivell oral, també des del primer moment. 

El Programa d´Ensenyament en Valencià continua, de forma coherent, en ESO.

Programa d´Incorporació Progressiva (PIP).

En els centres ubicats en les poblacions de predomini lingüístic valencià que no apliquen el Programa d´Ensenyament en Valencià o el Programa d´Immersió Lingüística. 
La llengua base és el castellà. Durant l´etapa infantil, s´introduix el valencià a nivell oral, de manera que els i les alumnes en contacte amb l´altra llengua oficial que no els és habitual. 

El Disseny Particular del Programa d´Incorporació Progressiva inclourà: a partir de l´etapa primària, s´introduix l´assignatura de Valencià, llengua i literatura des del rpimer curs i l´assignatura de Coneixement del Medi Natural, social i cultural des de 3r de primària, impartides ambdues en valencià. 

Programa d´Immersió Lingüísitca (PIL).

Els centres amb un nombre d’alumnes majoritàriament castellanoparlants, situats en els territoris de predomini lingüístic valencià, podran adoptar el Programa d´Immersió Lingüística. 

A partir de l’opció voluntària de les famílies i del respecte a la llengua habitual de l’alumnat, el qual, mitjançant una metodologia específica, aconseguirà el domini de les dues llengües oficials i un rendiment òptim en els continguts de la resta de les àrees. 
Només en educació infantil i primària el castellà, com a àrea i com a llengua d´instrucció, s´incorpora a partir del primer o segon cicle de primària. El castellà rep un tractament cada vegada més es sistemàtic, de manera que els i les alumnes assolixen un domini formal. El PIL continua, de forma coherent, en ESO. La major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d´aprenentarge. 

Programa d´Educació Bilingüe Enriquit (PEBE).

Permet que qualsevol centre de la Comunitat Valenciana incorpore des del 1r curs de l'Educació Primària l’ensenyament d´una llengua estrangera com a llengua vehicular o d’instrucció. Permet formar una primera aproximació a la llengua anglesa en el segon cicle de l´Educació Infantil a partir dels 4 anys, vehiculant en aquesta llengua una part dels continguts de les àrees curriculars. 

L´ADQUISICIÓ D´UNA SEGONA LLENGUA